Com identificar la sèrie de la teva finestra d'alumini

Pas 0: classificar abans de buscar un nom

Abans de perseguir una etiqueta, classifica la finestra. La tipologia descarta d'entrada la major part del catàleg i moltes vegades és tot el que cal. Quatre preguntes, en aquest ordre:

1. La fulla llisca o gira? Si corre lateralment sobre un carril, és corredissa. Si obre girant sobre frontisses cap a l'interior, és practicable.
2. Si llisca: s'aixeca en accionar la maneta? Les corredisses normals recolzen sempre sobre les rodes. Les elevables pugen la fulla uns mil·límetres en girar la maneta i després llisquen. Són sistemes i ferramentes completament diferents.
3. Si gira: només obre de costat o també bascula per dalt? Si amb la maneta en una posició obre com una porta i en una altra s'inclina cap endins per la part superior, és oscil·lobatent i duu un mecanisme perimetral, no una simple tanca.
4. Té trencament de pont tèrmic? Obre la fulla i mira'n el cantell. Si hi veus dos perfils d'alumini separats i units per unes varetes de material aïllant, normalment d'un altre color, la fusteria és RPT. Si el cantell és una única peça massissa d'alumini, és una sèrie freda.

Amb aquestes quatre respostes ja ets dins d'una família concreta. Al catàleg amb què treballem, per exemple, les corredisses fredes són sèries com GARBI o COSTA BRAVA, les corredisses amb trencament de pont tèrmic són PIRINEOS, CAT 70, MÀXIMA o la família E-130 / E-140 / E-150, i les practicables es reparteixen entre fredes —PLANA, CANARIAS, BALEARES— i RPT —MONTSANT, CAT 65, E-65, ACTUALITY—. Els noms canvien segons l'extrusor de cada zona; el que no canvia és la lògica de classificació, i és aquesta lògica la que entén qualsevol proveïdor a l'altre costat del telèfon.

Si vols veure la separació per famílies amb més detall, està desenvolupada a finestres d'alumini, amb pàgines pròpies per a corredisses, practicables i oscil·lobatents.

Els cinc llocs on pot estar escrit

Ordenats per probabilitat d'èxit, no per comoditat. El primer és el que resol la majoria de casos.

1. La mateixa ferramenta. És la dada més útil de totes i la que gairebé ningú mira. Tanques, carros, compassos i cremones solen dur la marca del fabricant i, sovint, una referència numèrica gravada al cos metàl·lic o en relleu sobre el plàstic. Amb aquesta referència el recanvi es demana directament, sense necessitat de saber la sèrie del perfil. Les dues marques habituals en fusteria d'alumini són GIESSE i STAC; en el cas de GIESSE, la taula de referències permet confrontar el que hagis trobat.
2. La cara oculta del perfil. En desmuntar un junquet queda a la vista una superfície que ningú veu muntada, i és allà on de vegades sobreviu una marca de l'extrusor. Mira també la testera del marc —el tall del perfil als extrems— i el cantell de la fulla oberta.
3. L'etiqueta del fabricant, si la finestra és recent. Sol anar enganxada en una cara que queda tapada amb la finestra tancada, al marc o al cantell de la fulla. Molts tallers la retiren en netejar l'obra, de manera que no sempre hi queda.
4. La documentació de l'obra. Pressupost, factura, albarà o memòria de qualitats. En una reforma o en un habitatge d'obra nova és sorprenentment freqüent que el nom de la sèrie estigui escrit en un paper que continua en un calaix.
5. El taller que la va muntar. Si encara existeix, la dada la tenen ells i és una trucada. És la via més ràpida de totes quan es pot fer servir.

Un avís sobre el punt dos: desmuntar un junquet amb el vidre posat té la seva tècnica i el seu risc. El junquet va a pressió i fa de topall de l'envidrament; si el treus pel costat equivocat, o si en deixes anar dos de consecutius, el vidre pot quedar sense subjecció. Si la fulla és gran o el vidre és doble, aquest no és el punt per on començar.

La via documental: quin paper ha d'existir

Hi ha una via que gairebé ningú fa servir i que en finestres recents funciona. Les finestres i les portes exteriors per a vianants estan cobertes per una norma de producte harmonitzada europea, la EN 14351-1:2006+A1:2010 (UNE-EN 14351-1:2006+A1:2011), que és la versió a la qual es refereix la instrucció oficial del Ministeri d'Indústria sobre marcatge CE de finestres i portes exteriors per a vianants, aplicada a l'empara del Reglament (UE) 305/2011 de productes de construcció. Aquest Reglament ha estat substituït pel Reglament (UE) 2024/3110, però els articles que se citen aquí sota continuen vigents fins al 8 de gener de 2040.

D'aquí surten tres obligacions amb conseqüències pràctiques:

• El fabricant emet una declaració de prestacions quan introdueix el producte al mercat (art. 4 del Reglament).
• Ha de fer que el producte dugui un número de tipus, partida o sèrie, o qualsevol altre element que en permeti la identificació; i si la mida o la naturalesa del producte no ho permeten, que aquesta informació consti a l'envàs o en un document que l'acompanyi (art. 11.4).
• Ha de conservar la documentació tècnica i la declaració de prestacions durant deu anys des de la introducció del producte al mercat (art. 11.2).

Traduït a la pràctica: si la teva finestra té menys d'una dècada, existeix un document que la identifica i hi ha algú obligat a conservar-lo. Demanar-lo costa una trucada al taller o al promotor, i dona el nom exacte del sistema sense desmuntar res.

I la contrapartida honesta: la finestra que necessita recanvi no sol ser la de fa vuit anys, sinó la de fa trenta. Allà no hi ha etiqueta, no hi ha declaració i no hi ha taller. Per a aquestes —que són la majoria— s'identifica per la peça.

Quan no hi ha nom: les cotes que sí que identifiquen la peça

Aquí hi ha el canvi d'enfocament que resol el problema. El proveïdor no busca «una sèrie»: busca una peça. La sèrie només és una drecera per arribar-hi. Si desmuntes l'element avariat i el mesures bé, moltes vegades el nom deixa de caldre.

Què mesurar a cada família:

• Carro o rodament de corredissa. Distància entre els eixos de les dues rodes, diàmetre de la roda, amplada del cos —que és el que entra a la ranura de la fulla—, tipus de fixació (a pressió, amb clip o cargolada) i si duu cargol de regulació d'alçada. I una que sempre s'oblida: el perfil de la gola de la roda ha de casar amb el del carril. Una roda plana sobre un carril arrodonit recolza en dos punts i es menja el carril.
• Tanca d'encastar o tanca de corredissa. Longitud del cos, distància entre els cargols de fixació, cota des de la vora de la fulla a l'eix d'accionament i la mà (dreta o esquerra). No oblidis el tancador: la contrapeça fixa on enganxa la tanca és tan específica com la tanca, i moltes vegades és la que està gastada.
• Maneta i cremona. Manen dues dades: el quadradet —la vareta quadrada que transmet el gir— i la distància entre els dos cargols. A la gamma de ferramenta del catàleg amb què treballem, les manetes de cremona de finestra són de quadradet de 7 mm i els jocs de manetes de porta, de 8 mm. Un quadradet més prim que el seu allotjament balla, arrodoneix el quadrat interior del mecanisme i acaba espatllant una peça que estava bé.
• Juntes i raspalls. Aquests no es demanen per mesura: es demanen per mostra. Talla cinc centímetres de la goma vella i porta'ls. El que defineix una junta és la seva secció completa —el bulb, l'ungla d'ancoratge, el taló que la subjecta al canal— i això no es transmet per telèfon. Del raspall cal mesurar a més l'alçada de la fibra i l'amplada de la base, i mirar si duu aleta central.
• Compassos i frontisses de practicable. Longitud del braç, cota del canal on encaixa i, sobretot, pes de la fulla. El pes no és un detall: els kits de ferramenta oscil·lobatent es dimensionen per pes màxim admissible —al catàleg que fem servir, per exemple, hi ha kits de 80 kg i de 130 kg—, i muntar el que no toca és garantir que la fulla es despengi. Per estimar-lo abans de la visita hi ha la calculadora de pes de fulla i ferramenta.

Per a tot això, un peu de rei val més que un metre. Les cotes que decideixen si una peça encaixa es juguen en dècimes, i una cinta mètrica d'obra no les llegeix.

Com fotografiar la peça perquè la reconeguin

Bona part de les identificacions es resolen avui per fotografia. El problema és que gairebé totes les fotos que arriben són inservibles. Aquestes sis sí que funcionen:

• La peça desmuntada i sencera, sobre fons llis, amb un metre o un peu de rei al costat en el mateix pla. Una foto sense referència d'escala no permet identificar res.
• Les dues cares. La marca gairebé sempre és a la cara que no es veu amb la peça muntada.
• Primer pla de qualsevol número o logotip, amb llum rasant i sense flaix frontal. Els gravats en relleu sobre plàstic negre desapareixen amb el flaix i es llegeixen perfectament amb una llanterna posada de costat.
• L'allotjament d'on surt la peça, amb la finestra oberta. El buit identifica el sistema tant com la peça.
• La secció del perfil. Si pots fotografiar el cantell de la fulla oberta mirant des de dalt, aquesta silueta és pràcticament l'empremta dactilar de la sèrie.
• Una general de la finestra sencera, per veure tipologia, nombre de fulles i sentit d'obertura. És la que dona context a totes les altres.

Els tres errors que fan perdre el viatge

Quan la sèrie exacta no cal

No tot exigeix identificació. Hi ha una meitat del recanvi que es resol per mesura i mostra, sense saber el nom de res:

• Raspalls, felpes i juntes: per secció i per metre.
• Junquets d'envidrament: per secció, portant-ne un tros.
• Manetes: per quadradet i distància entre cargols.
• Cargoleria i material petit: per mesura.

I l'altra meitat, la que sí que exigeix identificar el sistema: tot el que va allotjat dins del perfil o suporta el pes de la fulla. Carros, tanques d'encastar, tancadors, compassos, frontisses i mecanismes oscil·lobatents. Aquí la geometria no perdona.

Queda el cas frontera, que a més és el més freqüent en fusteria de més de vint anys: la sèrie està identificada però descatalogada. Aleshores no es busca l'original, es busca una equivalència que respecti cota d'allotjament i capacitat de càrrega. És exactament la feina que es descriu a ferramentes i recanvis, i és la raó per la qual identificar la sèrie continua sent important encara que el fabricant ja no la faci.

Quan parar i trucar a algú

Identificar és una cosa i desmuntar n'és una altra. Hi ha quatre situacions en què insistir pel teu compte surt car:

• Treure la fulla d'una corredissa gran. Per accedir als carros cal aixecar i desencaixar la fulla sencera, amb el seu vidre. El pes i la manca d'agafador són la causa habitual de vidres trencats durant una reparació casolana.
• Finestres en alçada o amb la fulla cap a l'exterior. El problema deixa de ser tècnic i passa a ser de seguretat.
• Mecanismes multipunt de balconera. Duen diversos punts de tancament encadenats i un ordre de reglatge; desmuntar sense aquest ordre deixa la fulla sense tancar i la porta inutilitzable mentrestant.
• Quan el perfil està tocat. Carril masegat, fulla desquadrada, marc mogut. Cap peça nova no arregla això, i muntar-la només endarrereix el diagnòstic. Si la finestra costa de fer lliscar o no tanca després de canviar la ferramenta, el problema mai no va ser a la ferramenta.

I una regla que estalvia diners: si has de desmuntar igualment, aprofita per revisar juntes, raspalls i desguassos del carril. La mà d'obra d'accedir-hi ja està pagada; el material addicional gairebé mai no és el car. Aquesta lògica està desenvolupada al manteniment de finestres d'alumini.

Preguntes freqüents